Qui ho diu que Bèlgica és avorrida? (I)

Si dubtàveu de l’interès que pot tenir visitar Bèlgica i la seva capital, Brussel·les, llegiu aquesta descricpió que en fa el Toni. És genial!

Com alguns ja deveu saber, Brussel•les no es d’aquelles ciutats monumentals i captivadores a primer cop d’ull (més d’un haurà sentit allò de ‘Brussel•les? Però si Brussel•les no té res!’). Desconfieu-ne, només és una reacció basada en el desconeixement. Si be és cert que Brussel•les no es, per dir-ho així, Paris, Roma, Barcelona, NY, Rio de Janeiro o tantes d’altres, aquesta polis s’ha de descobrir a poc a poc, amb calma, paciència i estima.

 Ciutat de poc més d’un milió d’habitants (dins d’un país de deu), Brussel•les és la capital de Bèlgica i d’Europa (i seu de les institucions comunitàries), la ciutat mes septentrional del sud i la mes meridional de les del nord del continent, consolidat punt de trobada de múltiples cultures i d’un dinamisme inesgotable en molts àmbits.
La Grand Place, majestuosa, patrimoni mundial de la Humanitat i envoltada de cases d’estil flamenc que havien acollit el que havien estat antics gremis de comerciants, és el cor de Brussel.les. Alguns la consideren la plaça més bonica del món (potser els de Salamanca dirien que ‘no’, Però be, ells també deien que ‘no’ al retorn dels papers i mireu ara on són…)Al seu voltant, multitud de locals plens de màgia recorden que Bèlgica va veure néixer un instrument anomenat saxofon (creat per Adolf Sax, figura que apareixia als bitllets de francs belgues que havien precedit l’euro ara fa uns anys), tot proposant rítmiques nits de jazz en directe.No gaire lluny, el Manneken Pis (o ‘el nen que fa pipi’) representa el costat irreverent i transgressor d’una Bèlgica surrealista i de gran imaginació, tot i que ningú no s’acabi de posar d’acord sobre la historia que va crear o inspirar aquesta escultura : alguns diuen que la ciutat es cremava i que un nen va apagar les flames amb el seu pipi, d’altres diuen que un nen es va perdre i que, després de molts dies, quan el van trobar, estava tranquil•lament fent un pipinet (contrast entre la preocupació dels adults i la despreocupació total dels mes petits), d’altres diuen fins i tot que tot es un invent i que ‘Brussel•les bé havia de tenir algun símbol!’.La realitat es que cada dia esta envoltada de japonesos (i no japonesos) que s’hi fan la foto i que després compren el Manneken Pis tirabuixó, el Manneken Pis font de jardí, el Manneken Pis obrellaunes… El Manneken Pis és taaan important que fins i tot té un museu propi amb tots els seus vestits (inclòs el del Barça ! que la penya barcelonista de Brussel•les l’hi posa cada 20 de maig per commemorar la victòria de Wembley de l’any ’92). La majoria de vestits son regals de personalitats que visiten les autoritats de la ciutat. Però vosaltres us imagineu sent una personalitat i dur-li un vestit pel Manneken Pis a l’alcalde de Brussel•les? (veieu com els belgues tenen humor?)

I l’Atomium? Situat al barri de Heysel (tristament famós per la mort de 40 persones a l’estadi de futbol del mateix nom – ara rebatejat Estadi Rei Baldui per oblidar aquell episodi -, durant la final d’una Copa d’Europa entre la Juventus i el Liverpool d’ara fa una vintena d’anys), l’Atomium havia estat pavelló a l’Expo de l’any 1958. Acabada l’exposició, molts alcaldes posteriors a aquell any no trobaven utilitat en mantenir-lo dempeus i fins i tot s’havia pensat en tirar-lo avall. Al final es va decidir no fer-ho i ara, després de molts anys d’abandó i decadència, està restaurat i mostra amb orgull les seves boles lluents (quantes? – resposta al final de l’escrit!), mentre que la gran esplanada que l’envolta és sovint la seu de concerts i manifestacions de tota mena.

Però Brussel•les també és ciutat de grans sorpreses, moltes d’elles relacionades amb la multiculturalitat que transpira : al barri turc, per exemple, té excel•lents botigues de llegums i cafè, i bars on només hi ha homes, i on encara es pot presenciar la ‘fanfare’ dels casaments al carrer com si fóssim a Ankara o a Istambul, amb noies vestides de blanc que treuen el cap de la finestra del cotxe nupcial saludant a la gent que passa i nuvis cofois amb cabells negres plens de brillantina; barris africans, com el Matongé (anomenat així per ser també el nom d’un barri de Kinshasha, al Congo, antiga colònia belga), ple de perruqueries amb boniques i joves noies negres que intenten allisar-se el cabell per semblar mes modernes i occidentals, i plenes de botigues amb peix sec del més pudent, Però que és en canvi un veritable festí per senegalesos i gambians; barris d’immigrants espanyols (de botigues d’olives a granel, formatges ben curats, pernils penjant i xoriços suant darrera el taulell, olis del sud, vinagres, Cola-Caos d’etiqueta descolorida, sobaos Martinez i ‘tortas de Santa Teresa’ al comí de l’Espanya ‘mesetaria’, i multitud de bons vins, mels, polvorons i gran assortiment de conserves gallegues) i portuguesos (de botigues de bacallà sec, ‘pastéis de nata’, galetes, formatges blancs, empanades de tonyina, bunyols de bacallà casolans i excel•lents portos i vins de l’Alentejo).

El moviment arquitectònic modernista no va passar de llarg i Brussel•les n’havia estat un exponent de pes (tot i que pocs testimonis queden ja de les quasi 400 cases modernistes que es deia que hi havia: el còmput actual no en suma més de 30 !). De les que van sobreviure, moltes d’elles van ser construïdes pel gran Victor Horta (que mai no va coincidir amb Gaudi, vet-ho aquí!). L’estil art déco, net, funcional i posterior al modernisme, també caracteritza bona part de les construccions brussel•lenques, tot i que el conjunt arquitectònic sigui de vegades una amalgama d’edificis sense ordre ni concert que la facin lletja i grisa (Però això esta canviant!).

Més enllà d’Adriàs, Ruscalledes i Santamaries, i de noms consagrats (però no sempre justificats) i de la cuina francesa, Brussel•les és una gran capital gastronòmica de preus raonables, gran qualitat, i quantitats bastant abundants. No només el crisol de cultures en que s’ha convertit aquesta ciutat exigeix imaginació als fogons per tal de satisfer el paladar d’un públic heterogeni, coneixedor i doncs, exigent amb la qualitat, sinó que s’ha de destacar també que la cuina belga ha sabut escindir-se progressivament de la cultura de la mantega i la crema de llet que tant l’havia limitat.

Així doncs, amb mantega o sense, Brussel•les (i Bèlgica en general) és el país dels gauffres (atenció: la textura és diferent segons si son d’estil de Lieja o de Brussel•les, Però el cas és que tots els nens i els estudiants universitaris en compren a les moltes furgonetes ambulants que es passegen per aquests carrers i se’ls mengen per berenar), de les xocolates (atenció: Godiva, Neuhaus, Pierre Marcolini o Leonidas son els més coneguts, i els dos primers han estat proveïdors de la Casa Reial belga durant molt de temps, augmentant així el seu prestigi i el seu renom), Però el vertader interès no es comprar-los, sinó menjar-ne una després d’haver-la vist fer en un dels molts petits tallers que encara existeixen escampats per Brussel•les, sovint familiars). La xocolata pot ser en rajola, o en petits bombons (aquí anomenats ‘pralinés’. Quan menys farcits i més foscos, més apreciats pels puristes del cacau. Per cert, Bèlgica té la seva pròpia llei de puresa de la xocolata, com a mínim 70% de cacau per ser considerada xocolata negra, de la mateixa manera que Alemanya té la seva pròpia llei sobre la puresa de la cervesa). I atenció: la xocolata blanca no existeix! (o és que algú ha vist faves de cacau blanques? – pura mantega doncs!)

La passió dels belgues per la xocolata no té límits: les estadístiques parlen que Bèlgica és un dels països del món on mes se’n consumeix. Sense ser-ne un expert, això queda ben pal•lès durant la visita a qualsevol supermercat, on la varietat és increïble per un producte que no es precisament un aliment bàsic i on desenes de persones s’acumulen als prestatges, dubitatius, per saber quantes se’n emportaran!

I a qui vingui de fora i no li agradi la xocolata, cap problema, sempre quedaran les grans i inigualables cerveses, tant les comercials com la Duvel, la Stella Artois, la Jupiler, la Leffe o la Palm, com les de receptes ancestrals i quasi secretes (antigament produïdes a monestirs i abadies), pures obres d’art líquid anomenades ‘trappistes’ com la Maredsous, la Chimay, l’Orval, la Rochefort, la Westmalle, de les patates fregides (atenció! fins i tot hi ha un concurs nacional per veure qui les fa mes bones i cruixents), dels musclos i les seves característiques olles negres amb que se serveixen, i de plats tan típics com el ‘jambonneau al forn amb crosta de mostassa’, el ‘waterzooi’ (plat de carn o peix amb un llit de verdures ben suculent), o el ‘steak tartare’ (a molts restaurants el preparen davant del client i es un espectacle!).

I si cerveses com la ‘Mort Subite’ o la ‘Judas’ no son prou fortes, proveu la ginebra nacional: la ‘jenever’ al nord o el ‘péket’ al sud, així com també el ‘Mandarine Napoléon’, un licor de mandarina amb el que alguns restaurants preparen uns crêpes a la mandarina que no oblidareu mai (amb aquests crêpes està prohibit allò de : ‘carinyo, ens en partim un?’).

Brussel•les (i Bèlgica en general) és també un país de galetes: tenim les famoses Jules Destrooper (només les caixes, col•leccionables, ja son una petita obra d’art) i fins fa alguns anys les Beuckelaer (justament l’altre dia dinava amb el besnét del fundador de l’empresa, un home de 90 anys que hi toca a quarts i hores i molt be !), que després va haver de vendre la fabrica de galetes a LU (empresa francesa de Nantes), i aquesta a Danone fa uns anys, i aquesta ultima a Kraft (!) : es a dir, que les galetes Príncipe de Beuckelaer, originàriament belgues, son ara americanes !

I el país que s’amaga darrera la ciutat? Com és Bèlgica? Què la caracteritza? Però Bèlgica té noms il•lustres? I tant!

País amb 5 premis Nobel en medicina (no tothom ho pot dir!), 2 de pau, 1 de literatura i 1 de química, Bèlgica és, per exemple, bressol i escola del còmic mundial (els Barrufets, en Lucky Luke, en Tintin i molts d’altres personatges eren belgues)

Bèlgica és també el país natal del gran ciclista Eddy Merckx. A Bèlgica el ciclisme és pura i simplement una religió. Nomes cal veure la quantitat de banderes belgues, flamenques (amb un lleó) o valones (amb un gall) a les vores de les carreteres durant proves ciclistes com el Tour de França de cada juliol per adonar-se’n! I fins i tot hi ha molts belgues que agafen vacances al juliol per poder-lo seguir en directe dins la seva ‘roulotte’, o gent que dina a la feina segons les etapes del Tour (per exemple, els propietaris de la farmàcia del costat del meu despatx miren el Tour pel la TV mentre atenen sempre que hi ha etapa de la ronda francesa i són molts els clients que allarguen la visita a l’establiment per poder també veure’n alguns minuts).

I tornant a les ‘roulottes’: els belgues en son uns grans amants… (jo diria que el parc de ‘roulottes’ d’aquest país és enorme ! – el mercat de ‘roulottes’ noves i de segona mà, tant hi fa, així ho demostra). Això lliga amb la passió dels belgues pels càmpings, pel scoutisme, el senderisme, l’esquí (cada any van una setmana als Alps: és el que els belgues anomenen anar ‘aux sports d’hiver’), i supleixen la manca de muntanyes amb grans excursions. De fet, les pistes “caminables” i “ciclables” de Bèlgica cobreixen milers i milers de km !

Parlar d’aquest país és parlar també de la gran, molt gran tenista Justine Hennin (valona) y Kim Clijsters (flamenca, ara retirada), del cantant Jacques Brel (els belgues s’ofenen, amb raó, si la gent el considera francès!), de pintors com Alechinsky, Spilliaert, Magritte, Rubens, Van Eyck i tota l’escola de pintura flamenca, de cartògrafs com Mercator, del missioner dels leprosos Père Damien, d’escriptors com Georges Simenon, Marguerite Yourcenar o Amélie Nothomb (en sóc un gran fan), de cineastes reconeguts i premiats amb la Palma d’Or de Cannes com els germans Dardenne, pàtria d’actrius com l’espectacular Audrey Hepburn (nascuda a Ixelles, un barri de Brussel•les, l’any 1929), o cantants com Axelle Red, Lara Fabian, Maurane, Annie Cordy (amb la famosa cançó ‘Je suis belge’), Adamo, Django Reinhardt o Kate Ryan, de grups moderns com Vaya con Dios o Hooverphonic, o d’Ernest Solvay (químic i industrial de renom), de l’harmònica de Toots Thielemans (quasi 100 anys i encara toca!), de l’ex-pilot de curses de F1 Jacky Ickx (de fet, Spa-Francorchamps, que travessa boscos, està considerat el circuit de F1 més bonic del món!), de l’atleta Kim Gevaert, del rei Baldui (Boudouin), de l’humorista Philippe Geluck (creador de Le Chat)…

Bèlgica és també el país dels valons i dels flamencs, i d’una regió a l’est on es parla alemany, dels conflictes territorials sense fi i entre comunitats lingüístiques, del país que provoca una interrogació identitària anomenada ‘belgitude’, dels diamants i dels jueus d’Ambers, del país del que Napoleó no va poder passar (perdent la famosa batalla de Waterloo que els suecs d’Abba van cantar anys mes tard).

I anys més tard, durant les guerres mundials, la batalla de les Ardennes va deixar cicatrius profundes a la gent d’aquí, cementiris americans de creus blanques prop de l’Atlàntic que recorden la inutilitat de les guerres (fratricides o no), Però també un bonic llegat de parelles entre noies belgues i soldats anglesos i americans que ara deuen tenir 80 anys i, de retruc, cognoms anglosaxons a moltes famílies d’aquest país, el mateix on alguns avis encara recorden, emocionats i amb llàgrimes als ulls que, de petits, els tancs alemanys estaven a la porta de casa a punt de disparar i que l’aviació del Fürher no parava de bombardejar la ciutat (perdent moltes vides i patrimoni de gran valor), i que havien de córrer a amagar-se sota el llit per evitar que fossin trobats.

Bèlgica és també el país de les universitats històriques com Bruges i Lovaina (on vaig estudiar i conèixer la noia amb la que més tard em vaig casar, tot i que ella no sigui ni belga ni catalana!), del país on les autopistes sempre estan il•luminades (n’hi ha fins i tot que diuen, agosarats, que les autopistes belgues són, amb la muralla de Xina, les dues úniques construccions humanes visibles a ull nu des de la Lluna!, i gratis!), on els bars no tanquen fins que ha marxat l’últim client, on les gasolineres NO venen gel (això ho tinc súper comprovat), on a les rotondes te preferència, atenció a la primícia mundial (!) qui ve de fora i no qui fa la volta ja estant a l’interior de la mateixa (!) – tot i que ara sembla que la norma s’hagi modificat per tal d’evitar els molts contenciosos inútils que creava i que col•lapsava assegurances i tribunals.

També és el país on per dir que no poden fer alguna cosa utilitzen el verb ‘saber’ (‘je ne sais pas faire ça’, enlloc del ‘je ne peux pas faire ça’), on els parcs i les zones verdes son immenses, on la família reial, un dels pocs símbols d’unitat del país, obre els hivernacles del Palau Reial (al barri de Laeken) al gran públic 15 dies l’any per primavera, on l’equip de futbol nacional, que mai no guanya res Però que vesteix de vermell, s’anomena ‘les diables rouges’, on el supermercat de referència es el ‘Delhaize’, el diari de referència es ‘Le Soir’, el banc més popular és el ‘Fortis’, la companyia telefònica tradicional és ‘Belgacom’, l’elèctrica és ‘Electrabel’, la mútua més coneguda és ‘Partena’, la papereria de rigor és de color groc i es diu ‘Club’, on l’himne nacional és ‘La Brabançonne’, on ‘Vanden Borre’ és la tenda d’electrodomèstics per excel•lència, on les matrícules són petites, blanques i amb les lletres i els números vermells (i no canvien quan el propietari es canvia de cotxe, perquè la matrícula identifica al propietari, i no al vehicle, o això m’han explicat unes quantes vegades!), la companyia aèria nacional, ‘Sabena’, va fer fallida, on l’equip que ho guanya tot és l’Anderlecht (homònim del barri obrer al sud de Brussel•les), on ve de gust mirar la Champions League en un bar ple de gent de l’equip contrari tot fent unes birres, on els Mundials de futbol són pura germanor col•lectiva, amb banderes de tots els països onejant als balcons de les cases, i on els Barça-Madrid animant el Barça en un bar de madrilenys immigrants dels anys ’60 amb un entrepà de calamars i una San Miguel a la mà es tota una història!

Bèlgica és també el país on Eurovisió no te aquell regust hortera (jo fins i tot organitzo un sopar amb amics d’altres països aquella nit i així valorem les cançons…dels altres, es clar – és sociològicament i psicològicament curiós veure com tothom diu que el seu país perdrà)!

Els cognoms típics d’aquí i substituint els Garcies, els López i els Rodríguez més meridionals són, De Smet, Vander Maren, Vangheluwe, Van Dam, Van Niemen, Van de Velde, Delvaux, Dumoulin… Per cert, a imatge de Schwarzenegger, d’origen austríac, un altre biocatxes de renom, Claude Van Damme, és d’origen belga !

El multilingüisme del país – no sempre tan bo com es diu – ha creat alguns problemes (gent que no s’integra, duplicitat de serveis per aquesta causa i serveis doncs més cars i menys competitius, complexes identitaris i batalles internes, i tot tipus de relacions de força, per exemple, decidir que el director general de la SNCB – la Renfe belga – ha de ser un flamenc neerlandòfon i no un való francòfon…). Tot i així, els nens brussel•lencs (els ‘kets’, com en deien antigament aquí), aprenen francès, neerlandès i anglès només en entrar per la porta de l’escola. Us imagineu doncs si els pares d’aquestes criatures no tenen aquestes llengües com a maternes? Aleshores la capacitat d’aprenentatge dels nens en matèria lingüística creix exponencialment ! I es diu a més que no només el sistema educatiu belga és dels millors al món, amb una taxa de fracàs escolar molt baix, sinó que Bèlgica és un dels millors països al món per tenir nens (ajudes, condicions, suport a les famílies, educació, serveis sanitaris…).

I heu sentit mai allò de ‘les belges ont une brique (un maó) dans le ventre’? És cert, els belgues són uns amants del bricolatge, del fes-t’ho tu mateix, cosa que explica l’èxit de llocs com Brico, Leroy Merlin o Ikea (sobretot si s’hi pot anar en família!). Els belgues son uns grans manetes! Quan preguntes a un belga què ha fet durant el cap de setmana et dirà que ‘un peu de bricolage’ (els catalans també ho fem, això? – tant? – crec que no).

I finalment, un relat sobre belgues no pot deixar de banda la passió d’aquest país per les barbacoes. El somni de tot belga que s’estimi a si mateix és tenir una barbacoa, fer la carn al jardí amb el gos donant voltes movent la cua de felicitat (ep! mentre que França és el país europeu amb el nombre més elevat de gossos en termes absoluts, Bèlgica ho és en nombre de més gossos per nombre d’habitants i aquests estan acceptats a tot arreu, començant pels transports públics i acabant pels restaurants – serà que és el síndrome Milou o que hi ha molta gent que viu sola, sobretot gent gran?). Tornant a la barbacoa, quan més fum de carn i més amics al voltant bevent cervesa i esperant la maionesa per posar a les ‘frites’ millor. Pura felicitat! (si, heu sentit be, Bèlgica no és un país de quetxup, sinó de maionesa i de salses (que si l”andalouse’, que si la ‘béarnaise’, que si la ‘piquante’, que si la ‘sauce pita’…n’hi ha per donar i per vendre).

Però en fi, hi ha coses que segurament no son tant boniques: tot i que la regió de Brussel•les es una de les mes prosperes d’Europa (darrera la Region of London i la Région d’Île de France a París) i Bèlgica sigui el 7è o 8è país amb més qualitat de vida del món segons la ONU, Brussel•les té una pobra xifra d’atur : 22% !

Bèlgica és també el país del cas Dutroux (un boig que va matar unes nenes i les va enterrar al jardí de casa seva), provocant el que aquí es coneix com ‘la marche blanche’, manifestacions de rebuig a la pederàstia i en favor de la mà dura contra aquest tipus de delictes, i una greu crisi política i d’imatge del país en que van rodar molts caps, del desastre de Heysel esmentat abans, d’una ultra-dreta feixista i xenòfoba que fa por i que es la segona força més votada a Amberes (després dels socialistes – això qui ho entén?) i la primera a alguns pobles de la Flandes profunda, de la Coca-Cola intoxicada, del pollastre amb dioxines, dels comiats col•lectius traumatitzants, dels suïcidis al metro (per cert, si algú es tira al metro hauria de pensar abans en la seva família, que haurà de pagar una multa a l’Ajuntament per haver interromput un servei públic i haver causat una pèrdua econòmica a l’empresa i als usuaris !), dels horaris comercials esquifits (i completament incomprensibles i difícils d’acceptar per persones del sud que consideren que les 20h son les 8 de la ‘tarda’), del país que ha estat quasi 200 dies sense govern per falta de consens polític després d’unes eleccions…

En fi, Bèlgica és un país curiós: no deixeu de visitar-lo !

PD. Per cert, l’Atomium té 9 boles !

Toni

Anuncis

2 Respostes to “Qui ho diu que Bèlgica és avorrida? (I)”

  1. Charlie Hi-Hat Says:

    Enllaç actualitzat!!

  2. Qui ho diu que Bèlgica és avorrida (VI) o “nyam, nyam” « La Vida en una Maleta Says:

    […] de LVM per haver estat el culpable que iniciessim la sèrie de missatges titulats: ”Qui ho diu que Bèlgica és avorrida?”. Una acalorada discussió sobre si Bèlgica tenia cuina pròpia o no, i sobre si es menjava bé a […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: