Sense líders ni projecte

Europa està en una greu crisi. Després d’una adolescència amb alts i baixos i molts somnis, ha arribat als 50 i ha d’afrontar una maduresa amb un horitzó molt gris. Falten líders, falta projecte, falta entusiasme. La culpa és només dels mitjans de comunicació? Em sembla que no. Europa està present molt més del que ens pensem en la nostra vida, només falta que en siguem conscients i apreciem el que ens ha aportat i pot aportar encara. Fins que no impregni la vida diària i el debat polític i ciutadà, continuarà sent un somni. Si voleu més arguments per al debat podeu clicar els enllaços següents d’un debat que es va fer fa un parell de dies… 

Els corresponsals catalans a Brussel·les, poc contents amb el que fan els diputats pel català

La societat civil catalana debat sobre el Futur d’Europa

Reflexions des del fons del pou

Els corresponsals a Brussel·les lamenten el camí triat per reclamar l’oficialitat del català a la Unió Europea

Corresponsals catalans a Brussel·les demanen que Catalunya tingui més pes a Europa

Corresponsals de Catalunya a Brussel·les ressalten la crisi econòmica i institucional europea i el poc que han fet diputats catalans pel català

Anuncis

4 Respostes to “Sense líders ni projecte”

  1. Ferran Says:

    Vaig assistir a l’acte de dijous, aprofitant que aquests dies sóc a Barcelona. Al meu entendre, la UE només podrà ser una història d’èxit després de l’atomització dels grans estats que en formen part. ¿Com pot fer-se gran, metafòricament parlant, el nostre continent si les seves parts també ho volen ser? No way, no funciona. O Europa esdevé el continent de 50 Eslovènies, o el projecte no deixarà de ser un somni.

  2. krls Says:

    Estic d’acord amb tu Ferran. Els estats s’estant demostrant incapaços de respondre als reptes actuals. Cal Un enfortiment de les estructures supranacionals com la Unió Europea i les Nacions Unides i, a la vegada, un traspàs de competències a regions i municipis, que estan en contacte més directe amb els ciutadans i poden respondre millor a les seves necessitats i inquietuts. El problema és que les UE i NNUU són organismes eminentment de cooperació intergovernamental i no de pobles i ciutadans. Caldran molts anys, però penso que els estats com els coneixem desapareixeran i deixaran pas a noves estructures més adaptades als reptes transnacionals i locals. El dubte és saber si cal continuar reformant UE i NNUU o deixar-los morir i passar a altres organismes nous…

  3. Ferran Says:

    Coincidim, veig. Si més no pel que fa a mi, la quasi seguretat que l’atomització del continent és inevitable -cosa que dóna força a la idea d’una Catalunya independent i interdependent dins la UE- em fa ser relativament optimista sobre el futur del nostre país. Creuem dits.

    Salut.

  4. krls Says:

    Em temo que no serà aviat i que no ho veurem. Els estats són encara totpoderosos. Han calgut 50 anys per posar en marxa la Unió Europea. Quants en caldran per passar a un nou rodre europeu i remodelar les estructures estatals que tenen centenars anys d’història?

    Molts països europeus encara no han assumit els canvis que va comportar al Revolució Francesa i continuen ancorats al s.XVIII. Em refereixco als estats on, per exemple, tots els ciutadans no són iguals davant la llei i alguns són encara coronats per voluntat divina i es poden permetre el luxe de saltar-se les lleis que la resta de ciutadans han de complir. Em refereixo als estats on el ciutadà encara no està al centre del debat públic i on el ciutadà no té la última paraula, de fet, ni tan sols se’l consulta gràcies a artificis jurídics creats expressament per impedir-ho (i no em refereixo només al Tractat de Lisboa…).Em refereixo als estats on encara no s’ha separat religió i estat, on la laïcitat no està assumida i l’església es permet el luxe de donar lliçons als polítics i estirar-los les orelles públicament i sense pudor quan un polític presenta alguna proposta per regular la vida privada dels ciutadans i adaptar-la a les pràctiques de la societat, sense tenir en compte l’opinió dels clergues… D’estats així n’hi ha més d’un a Europa.

    Els estats que encara no han fet la Revolució Francesa i no van cedir el poder als ciutadans encara tenen molt camí per recórrer. Hi ha encara una classe política encorada en el despotisme il·lustrat, una classe política reticent a cedir la paraula i el poder als ciutadans. Caldran molts anys per passar realment al s.XXI i construir un món de persones, no d’empreses; un món de noves tecnologies i baixes emissions en CO2; enlloc d’un món de taurons de les finances i de motors de combustió…

    Caldrà però que en tot aquest temps de transformacions, els pobles no defalleixin i es rendeixin a una globalització mal entesa, una globalització homogenitzadora i no enriquidora. Caldrà que els pobles es resisteixin a perdre la seva identitat i continuint “volent ser”, com diria Llach.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: